Orgasme de confeti

Demà farà un mes exacte que La Casa Azul –un univers musical en expansió permanent– va oferir un concert de quasi tres hores en el Festival Tempo. Quan va acabar, no ens movíem de lloc i no deixàvem d’aplaudir i de demanar més. Guille Milkyway reapareix a l’escenari i explica que fa anys que la banda no fa bisos, i que just aquell dia, complicadíssim pel que fa a l’aspecte tècnic, és l’últim que esperaven. Mentre l’Aurelio i la Carla tornen a portar el piano –l’eina de la fragilitat– i els músics es calcen els instruments, en Guille fa pujar la Mireia i li canta el Moltes felicitats perquè és el seu aniversari; la Sílvia d’Holanda comparteix amb ell l’Amor particular, de Llach, i la petita Mireia, que ha estat tot el concert a primera fila suplicant Galletas, la canta asseguda amb ell a la banqueta. Una bondat sense límits poc usual en altres bandes que també tenen milers de seguidors. Aquí no parlem de gent famosa que canta, sinó d’humanitat, de puresa i d’honestedat. Ànimes sense prejudicis que, al final, baixen a la plaça i es presten a desenes de fotos i converses amb el públic encara bategant per l’exuberància sònica, amb confeti als cabells i a la pitrera, el clavicèmbal elèctric al timpà, la bateria a l’estómac i el cor curull d’admiració. LCA, un grup d’amics amb talent que entenen el llenguatge artístic com una porta emocional lluny d’etiquetes absurdes, que transmeten bones vibracions i reivindiquen la cançó melòdica vestida de pop i electrònica. Quan surts de la gran esfera blava, amb el sistema vascular recuperant el pols, mastegues un xiclet cosmos i passeges pels encontorns de la catedral. Esforç i amor: això aprenc amb LCA.