Farà cinc anys de l’1-O

Hi va haver un temps, no massa llunyà, en què dèiem i sentíem coses com “He tingut un somni” i “Ho tenim a tocar”; ens fèiem la Gigafoto agafats de la mà, i vèiem ben clara la “via catalana cap a la independència”. Convençuts que aniríem “de la llei a la llei” sota les pautes del Consell Assessor per a la Transició Nacional i el Llibre Blanc, els dirigents preparaven “estructures d’estat” per al “moment zero”, i discutíem sobre la Constitució amb què ens hauríem de dotar i en quin sistema de defensa ens hauríem d’integrar. Convençuts que Europa ens mirava, hi havia organitzades comissions i debats fins i tot per saber i si es vendrien Chupa Chups de tots els gustos o restringiríem sabors. Vàrem marcar data i l’1-O del 2017 va ser “referèndum o referèndum” malgrat la contundència amb què varen estomacar. L’exèrcit de Pancho Villa, després de la mort del general, tenia més bona pinta i la moral més alta i generava més expectatives que l’independentisme parlamentari avui. “No és repressió política, sinó presumpta corrupció”, diuen uns socis de govern als altres, i els altres contesten que “tot és una estafa”. Els líders del 52% ja només tenen malsons. El Consell per la República ha aconseguit fer una crida unitària per al 1-O amb ANC, Òmnium, AMI, CSC i Cambra. És hora de recordar als electes que el diàleg i la gestió institucional són imprescindibles i irrenunciables però que no hi ha truita si no trenquem els ous.