El voraviu
Quan no hi havia glaçons
Ara un agost sense podria provocar una revolta, i no seria dels somriures
Toquem fusta. Els incendis no han estat la desgràcia de la primera setmana d’agost. Els ha substituït la falta de subministrament de glaçons. No l’ha causat, com el paper higiènic, una desaforada acumulació. És una baixada de producció dels fabricants, que han vist com l’augment de costos (electricitat, carburant i plàstic) els obligava a multiplicar el preu per tres si no hi volien perdre diners. Un agost sense glaçons seria més patètic que un exèrcit amb els tancs que havia de portar als ucraïnesos fets una coca. No patiu. Assumit que es pagaran mes cars gintònics, sangries i tisanes, el subministrament es normalitzarà. No tornarem a la meva infantesa, quan el gel era per a la nevera, una caixa de fusta revestida amb un gruixut conglomerat de suro. El Vermell anava a Palamós a trenc d’alba i carregava el carro ple de barres de gel que recordo de 2 metres de llarg i 25 centímetres d’alt i d’ample. Repartia casa per casa i les trencava a mida del consumidor amb una piqueta. Amb carro i cavall també repartia l’aigua de la Font Picant el Moro, i feixines de bruc els de Can Darna. No es consumien gintònics i el diumenge a la tarda a la terrassa de Can Plaja la mare demanava un soldat; el pare, una cervesa, i nosaltres, una “mirinda”. Que no hi hagués glaçons de gel no era greu i la xíndria i el meló els posàvem en fresc al pou, dins d’una saca. Ara un agost sense glaçons podria provocar una revolta i no seria dels somriures.