A la tres
“Ja soc a casa”
La nit no acaba fins que totes hem enviat un missatge de mòbil confirmant que som a casa. Aquest petit gest ja forma part de la litúrgia de les dones en les nostres sortides nocturnes. Des de fa molt de temps, actuem de forma gairebé gremial. Procurem que cap de nosaltres estigui sola, ens vigilem els gots, ens acompanyem a casa i, ara, també hem d’afegir al ritual les precaucions per evitar les punxades. Encara es desconeix amb quin objectiu, ni què s’injecta. Però la proliferació de casos és evident. Dones –i també s’ha denunciat el cas d’un home– que senten una punxada i poc després es troben malament. Ni rastre, però, en les anàlisis mèdiques posteriors, de substàncies tòxiques. Per tant, el ventall de possibilitats abasta des de la simple bretolada fins a un nou mètode de submissió química per perpetrar agressions sexuals. El sol dubte, però, ja obliga a prendre les màximes mesures. El risc és massa alt.
Malgrat que ens hem acostumat a viure en una mena d’estat d’alerta permanent, mai hauríem d’acceptar ni normalitzar aquesta anòmala situació. Perquè no es tracta només de protegir la víctima, sinó de caçar l’agressor. Sí, caçar qui actua com un animal. Així de clar. Amb tots els recursos policials i judicials que estiguin a l’abast. I aplicar la llei amb tota la contundència justa i necessària. Ni més ni menys. I ara fa més sensació que s’aplica de menys, que de més.
Totes nosaltres coneixem casos de primera o de segona mà. Amb sort, només acaben en un ensurt. En d’altres, et destrossen la vida. Te la condicionen per sempre més. Totes som susceptibles de passar per aquest mal tràngol. O l’hem patit en pròpia pell. O l’hem compartit amb algú que ens estimem. Aquesta barreja de vulnerabilitat, odi, inseguretat, impotència i tristesa. Totes hem consolat o ens han consolat. I és un sentiment que només una dona pot entendre. Per això ens vetllem i ens protegim. I no podem aclucar l’ull fins que l’amiga ens diu: “Ja soc a casa.”