L’ortografia dels amos

Com a periodista que he escrit de tant en tant sobre assumptes del Pallars, m’he trobat més d’un cop amb el dubte d’escriure Rialp, que és com consta en la toponímia oficial d’aquell municipi, o bé Rialb, que és el que els lingüistes d’aquest diari recomanen utilitzar. Normalment s’acabava imposant aquesta darrera opció, i si mai parlava de nou amb l’alcalde o qui fos que hagués estat la meva font, em reprenien la decisió: “És Rialp, amb p, sempre ho hem dit així.” “D’acord, però és que l’IEC...”. “Amb p, home, amb p.”

El cas de Rialp és un dels quatre canvis ortogràfics de toponímia que va imposar el franquisme i que s’han mantingut a partir de la represa democràtica. Així ho explica el reportatge publicat ahir pel periodista Emili Bella en aquest diari, que pren l’exemple de Cabacés, on un historiador local està engegant una iniciativa ciutadana per intentar canviar el nom del municipi, treure la versió castellanitzada i posar-ne una que s’avingui amb la normativa fabriana. Però els alcaldes afectats no ho veuen clar o, directament, s’hi neguen perquè identifiquen el passat i l’arrel del poble amb aquella toponímia: “És una qüestió de sentiment”, subratlla algun dels alcaldes.

És curiós com la mirada al passat i a allò “de tota la vida” rarament va més enrere del 1939. El trauma de la guerra i la neteja de la memòria que s’hi va fer a continuació ens porta a vegades a ignorar tot el que érem i vam fer abans. El català és treballador, pacífic i negociador, deien els llibres de geografia del franquisme, per tapar que els majors esclats de violència i insurrecció a la península s’havien donat històricament en aquest raconet nostre. Tant hi van insistir, que sembla que fins i tot els líders de l’independentisme continuen creient-se la mentida, i que els catalans només podem aspirar a treballar silenciosament, negociar algunes engrunes i fer-nos nostres l’ortografia i les lleis dels amos.