Seduir o expulsar

Si l’independentisme va aconseguir incrementar el seu suport en un temps rècord i ser hegemònic a Catalunya per convertir-se en una opció real, no només de govern, sinó d’assolir el seu objectiu, va ser gràcies, sobretot, a la capacitat de seducció. Recordem que l’estiu del 2012 és el de l’eccehomo de Borja com a gran metàfora d’una Espanya en fallida, i de les retallades i l’austeritat d’Angela Merkel. I que al costat d’això hi havia unes classes populars i mitjanes fartes de ser la mamella que alimentava la festa de trens sense passatgers, autopistes sense cotxes, aeroports sense avions i un llarg manual de greuges. D’aquí neix un moviment popular al qual se suma una generació desacomplexada per l’escola i la televisió, que veia en el fet de ser català una cosa normal, no un nacionalisme mal entès.

Hi havia una concepció avançada de la democràcia –amb les consultes sobiranistes municipals com a punta de llança–, l’aparició de l’ANC –que miraculosament uneix els protagonistes de Life of Brian– i una societat civil mobilitzada en el context regeneracionista de les primaveres àrabs o el 15-M. Es parlava de transversalitat política i territorial i el Barça va ensenyar a guanyar i a ser actius i no reactius. L’independentisme era sexy, es deia. I els polítics d’aquest espai, és cert, van crear o pujar a l’onada en un context de crisi, sense que al final se sabés ben bé si eren polítics o eren activistes.

Però tot aquest capital s’havia de saber gestionar. I es van cometre grans errors. Alguns de forçats, òbviament. Però també de no forçats. I el pitjor de tots és haver convertit un projecte que era atractiu en un món massa agre, desagradable i a estones tronat, que expulsa més que integra, fent vàlida aquella resposta de Sandro Rosell sobre el referèndum: votaria sí i l’endemà marxaria del país.