(;-(((

Em va sorprendre que el tècnic parlés tota l’estona amb el congelador mentre l’intentava reparar. Reconec que jo no estava preparat per al canvi de paradigma animista que va representar el seu diagnòstic: “El congelador està... està estressat!” Estressat. Vivim en un món reduït al mercat de les emocions. Les agències de viatges regalen emocions. Al bar et poden servir malagradosament un cafè infecte, però a l’escuma hi ha un cor dibuixat. Rere un holisme bromós es desplega una indústria d’autoajuda que localitza l’arrel de totes les malalties en una emoció mal drenada. Els pedagogs es coresforcen per precisar quines emocions sent l’alumne extorsionador que ha esguerrat la vida d’altres alumnes tot practicant bullying –pot ser necessari, però crec que se’n fa abús i desdibuixa les fronteres entre víctima i botxí–. Potser no hi ha cap conquesta racional més alta que reconèixer que som un feix d’emocions i que la raó no ho pot tot. Però la sacralització de les emocions també és una brúixola sense nord, l’estafa maquillada per una cultura que es decanta pel bon salvatge de Rousseau i que, gran error, oblida Hobbes i Maquiavel. Només des d’aquest bucle emocional s’expliquen les últimes estampes de la política catalana. La trama russa com a tapadora de les síndromes negociadores d’ERC. Magnificar com a extorsió política l’escridassada a una periodista. Sobredimensionar el capital emocional derivat de l’insult xenòfob que va rebre la diputada Najat Driouech (repugnant i del tot condemnable, és clar) i orientar-lo a contraprogramar un fet polític molt important: la destitució de la presidenta del Parlament, Laura Borràs, sense respectar la seva presumpció d’innocència. La gosseta Neula i la lluita per la independència entesa com a aquagym a la zona de confort d’una piscina aporten més arguments per a un esclat raonablement emocional i escrit amb tinta biliosa brollada directament d’aquest segon cervell que és el fetge: Prou de postureo a través de la bijuteria emotiva!