Tornar (o no) a Venècia

Llegeixo que, a partir del 16 de gener, per visitar Venècia caldrà fer una reserva prèvia per internet i pagar una entrada d’entre 3 i 10 euros. És l’última mesura que han pres les autoritats locals per regular la desbordant afluència turística que posa en risc el futur de la ciutat.

La iniciativa és inèdita en una població de la dimensió de Venècia tot i que la limitació de l’accés ja s’ha aplicat, amb èxit, en altres indrets per desmassificar i preservar espais naturals.

Les restriccions han aixecat queixes, algunes tan absurdes com ara que s’elimina la possibilitat d’improvisar una sortida, i, en altres casos, es critiquen per elitistes, ja que es considera que s’exclou una part de la població del dret d’extasiar-se amb aquesta joia de l’Adriàtic, declarada, a més, Patrimoni de la Humanitat.

Jo no sé si això de les reserves és la millor manera de combatre la massificació turística, segur que n’hi ha de més efectives, com la ja adoptada de prohibir que els creuers es plantin davant mateix de la plaça de Sant Marc, però estarem d’acord que alguna cosa més s’ha de fer per no carregar-nos el patrimoni urbà i natural. A Venècia només hi he estat un cop, d’adolescent, i en conservo una imatge imprecisa, gairebé diria que impressionista, amb les aigües dels canals brillant sota una llum de tarda. No sé si és que em faig gran, però em sembla que prefereixo preservar aquell instant màgic de la primera vegada i no deixar que una Venècia revisitada en desfaci l’encant. O potser no, tornar-hi, i redescobrir una vella amistat. Encara que sigui amb cita prèvia, que és el que es porta ara.