Si ets ric, ets el turista perfecte

El fenomen del turisme és un d’aquells temes que s’han d’abordar, tant sí com no, quan l’estiu ens esclata a la cara. Com a punt de partida, una gran majoria devem tenir claríssim que tenim tot el dret del món a desplaçar-nos on ens doni la gana –amb el permís de la nostra economia, és clar–. Només faltaria! Els més adinerats es debaten sovint entre descobrir el Gran Canyó, pujar a un creuer espectacular amb polsereta fosforescent de tot inclòs o visitar unes illes perdudes per l’Índic; els que menys poden doncs van d’aquí cap allà, més a prop o més lluny, però mirant d’aconseguir una bona foto per l’Instagram, ni que sigui d’uns tristos peus. I que ningú ens digui el contrari! Ara bé, quan s’omplen de turistes les festes de Gràcia, les cales de la Costa Brava o els gorgs d’un dels nostres estimats rius, llavors aquí comencen tots els dubtes sobre les bondats del turisme. I, amb posat ben seriós i conscienciat, assegurem que l’arribada de turistes ha de limitar-se per salvaguardar el nostre patrimoni. De totes les idees i mesures per limitar el turisme, trobo que una de les més tòpiques és buscar el perfil del turista perfecte. No hi ha pla estratègic de turisme de qualsevol país, ciutat, barri o contrada que no parli de buscar un turista d’alt poder adquisitiu. En això, fixeu-vos, tots els estrategs hi estan d’acord. Tots volem turistes rics. I aquests els admetem a tots, vinguin d’on vinguin. Llavors no ens importa que cremin tot el CO2 del món per fer feliços els nostres hotels, comerços i restaurants. No em negaran que qui no té un pla estratègic de turisme és perquè no vol.