Alimentació i identitat sexual

Als tractats de nutrició i dietètica, i als consells o guies de les administracions públiques o institucions científiques, les recomanacions d’ingestió de nutrients i/o aliments, a l’adaptar-les a casos concrets, distingeixen sobretot l’edat de les persones i el seu sexe. És evident que una criatura, un adolescent, una persona adulta o una de vella no tenen les mateixes necessitats, per raons fisiològiques i estils de vida. També és determinant l’activitat física, que fa variar sobretot les necessitats d’energia (calories o, més ben dit, quilocalories), que són tant o més elevades en funció del nivell d’activitat, quotidiana o esportiva, que es porta a terme. Una altra distinció important és segons el sexe. Per raons de composició corporal i fisiològiques, les necessitats nutricionals de dones i homes són, en molts casos, diferents. Les dones, amb una proporció de greix més elevada i menys massa muscular i aigua que els homes, necessiten menys calories i, per tant, han de menjar menys. És rellevant el cas del ferro en el període fèrtil, quan tenen la menstruació, ja que la pèrdua de sang comporta una pèrdua de ferro que s’ha de compensar. També és més important per a la dona la ingesta de calci, per contribuir a disminuir el risc d’osteoporosi en la menopausa. En canvi, les necessitats de vitamina D, per exemple, són les mateixes. Aquestes diferències, doncs, es deuen al sexe.

Però aquesta qüestió s’ha tornat més complexa, ja que hi ha persones per a qui la seva identitat no és correspon al sexe de naixença, que no han pogut triar, sinó al gènere amb el qual se senten identificades. Per contribuir a assolir-lo, en molts casos s’han sotmès a tractaments, hormonals, o fins i tot quirúrgics, que han introduït modificacions en la seva fisiologia i estructura corporal, i això complica la tasca dels nutricionistes i dietistes que, en els processos de consell o cura nutricional per prescriure una dieta, ja no es poden limitar a recórrer a les normes o guies estàndard, que només consideren les diferències en funció del sexe biològic.

El volum d’aquest proppassat juny del Journal of the Academy of Nutrition and Dietetics publica un article de Whitney Linsenmeyer, Sarah Garwood i Jennifer Waters (una de les quals associada a un centre de transgèneres d’un hospital de Saint Louis, dels Estats Units), que dona una sèrie de dades i consideracions per als nutricionistes i dietistes que treballen amb transgèneres (persones la identitat de gènere de les quals difereix de la de naixença) i “persones de gènere divers”, que inclou un ampli àmbit d’identitats de gènere que pot ser més complex o fluid. Com indiquen les autores, aquests conceptes poden evolucionar amb el temps i ser interpretats de manera diferent segons el context cultural i les realitats locals.

En aquest article s’esmenten tres guies sobre com tractar els problemes de salut de les poblacions transgèneres, no binàries, transsexuals i de gènere divers, per tant ja es disposa de referències de com actuar, que caldrà anar ampliant. També hi trobem alguns casos concrets i com es poden abordar. Un aspecte transcendent és que als Estats Units, i segurament a d’altres llocs, el 0,6 % dels adults és transgènere o de gènere divers, que té més risc que la resta de la població de pobresa o atur. A més, per por a un tractament discriminatori, té menys tendència a anar a centres de salut. Tot plegat repercuteix en la seva nutrició. També té més incidència de trastorns de l’alimentació que les persones que s’identifiquen amb el gènere de naixement. Són de gran importància les teràpies hormonals (feminitzants o masculinitzants), que canvien les mesures antropomètriques (pes, complexió, perímetre de la cintura), la composició corporal i les dades clíniques analítiques en què es basen determinades mesures nutricionals. Si no hi ha hagut aquests tractaments, sembla que es poden aplicar els criteris vàlids segons el sexe biològic. Però, si no és així, s’haurà d’afinar una prescripció nutricional individual, la qual cosa no sempre serà fàcil, ja que caldrà valorar les característiques sexuals femenines i/o masculines de cada cas i aplicar els corresponents valors de referència o intermedis. Els dietistes tenen feina per endavant enfront d’una situació que no es pot ignorar i s’ha d’atendre. Sense oblidar que aquestes qüestions també afecten els medicaments.