opinió
L’agulla imperdible
La pobresa li traspua per tots costats, però el que pesa més és el seu somriure
Davant d’una fotografia feta el 1955 a Nàpols que enquadra cinc nens i una mare escapçada, em quedo enganxada a l’agulla imperdible que aguanta la tira del vestit de la petita més enriolada. La roba està esquinçada per altres llocs, però l’agulla és essencial per mantenir l’equilibri. La nena té la mà damunt el pit i mostra uns ditets coronats de ronya a les ungles. La pobresa li traspua per tots costats, però el que pesa més és el seu somriure. Com el del nen descalç i mig nu que fa de cavall amb un pal a la boca com una brida, lligat a banda i banda amb un cordill que un amic li estira per darrere en un racó perifèric de l’Espanya del 1954. L’espontaneïtat i la felicitat dels nens és un dels temes estel·lars de la magnífica exposició de la francesa Sabine Weiss (1924-2021) a La Bòbila de Palafrugell, dins la XII Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, que es completa amb set mostres més en diferents espais del municipi. Observant la vida és la primera retrospectiva de Weiss a l’Estat espanyol i està formada per 120 imatges en blanc i negre seleccionades per la mateixa autora, que va morir el desembre passat. El recull representa l’ànima del seu llegat i mostra una predilecció evident per retratar la vida i la tendresa als carrers, escenes de nit, nens, ancians, amants, la solitud, la misèria, l’alegria, en la línia de la fotografia humanista de Robert Doisneau, que li va fer de mentor. També inclou retrats d’intel·lectuals i artistes com Giacometti, Breton, Françoise Sagan, Beckett o Ella Fitzgerald.
Sabine Weiss entén la fotografia com la capacitat d’explicar la condició humana i copsar l’emoció. Un dels retrats més impactants és la desesperació d’una dona vella, inflada i miserable en una cantonada del metro de París. L’habilitat i la sensibilitat per atrapar la fugacitat en escenes quotidianes és magistral, com es veu en meravellosos jocs de llums i ombres que dibuixen la nit, la pluja o la boira. “Sempre s’ha de tenir la càmera preparada!”, diu, i així atrapa l’instant idoni, com en la imatge de les dues ombres masculines que enfilen les escales del metro, o la de l’home (el seu marit, el pintor Hugh Weiss) que corre en un carrer empedrat en plena nit parisenca.
L’exposició, i tota la Biennal, es pot visitar fins al 9 d’octubre. I és imperdible, com l’agulla que ho sosté tot.
