Femenines

Fa uns anys, en un partit d’handbol infantil en un pavelló municipal, em vaig trobar una coneguda que buscava seient a la grada. En atansar-se per ocupar un lloc buit, li vaig preguntar si venia a veure jugar la neta. “La meva neta? Nooo..., no juga pas a handbol, ella!: fa ballet.” “És molt femenina”, hi va afegir somrient i tancant els ulls de manera aprovatòria donant-me a entendre que les pobres jugadores que escalfaven a la pista eren totes una colla de cavallots. No gaires dies després, me la vaig tornar a trobar al mateix pavelló. “I doncs!, què fem per aquí?”, és tot el que em vaig atrevir a preguntar. “A veure la netaaa, que juga el partit..”, em va respondre, sorpresa que algú no sabés encara que el ballet ja era història. I després me la va assenyalar, tota orgullosa, al bell mig de la pista. He recordat aquesta anècdota ara que el futbol femení, gràcies a la brillant trajectòria del Barça, s’ha posat tant de moda entre noies adolescents, i no només noies i adolescents. El futbol, esport de mascles per excel·lència, sembla que madura. És una delícia –i ja era hora– comprovar com les jugadores omplen estadis i com ens habituem als seus partits. Veiem coses impensables fa només uns anys, com ara nens petits lluint la samarreta amb el nom de l’Alexia o l’Aitana amb la mateixa devoció que en durien posada una del Pedri o de l’Ansu. Massa que hem esperat per tenir una certa normalitat, encara que ja sabem que estem molt lluny de la igualtat real. Mentrestant, però, els aficionats anem sumant oferta esportiva, celebrant el joc i els gols dels uns i de les altres. Tan femenines, elles...