No descarti que tot canviï

Tot comença tal com va acabar, corregit i augmentat. És el cas del Congrés, a Madrid, on els grans negociadors insisteixen en la contrastada tècnica de pouar aigua amb un cistell i, és clar, repeteixen resultats una vegada i una altra. Res. Els vímets són molls, això sí, però no recullen aigua, ni per a un glop. Han dit sí al pla energètic com tenien acordat. No perquè els hagin deixat dir coses, ni perquè els n’hi hagin d’incloure de les que han dit, sinó perquè els han dit que el tramitaran de tal manera (com a projecte de llei) que hi podran dir coses. Exactament aquesta és la contrapartida. Es pot ser més pallús? De veritat es pensen que ens mamem el dit i que no s’ha evidenciat prou que els indults eren a canvi d’un sí a tot? Una altra gran negociació, la del sí al pla energètic, per la qual no calia cap teatralització. I aquí, a Barcelona, ja ho veieu! De cançó enfadosa en cançó enfadosa! Sempre hi ha un ciclista de pega dolça que cau al mig del fang per mostrar-nos que la resta dels independentistes són uns dolents dolentots. Ara la mesa revisarà la suspensió de Borràs i la majoria tornarà a dir que està suspesa i que nomenin substituta per donar fi a la interinitat i Junts tornarà a dir que la millor manera de donar fi a la interinitat és que la mesa revisi la suspensió... No descartin, però, que tot canviï. Hi ha indicis racionals que a Madrid un ciclista de pega caurà al mig del fang i que a Barcelona pouaran amb cistell.