Abundància però de penques

Tinc certa esperança respecte a la crisi econòmica que tots els experts vaticinen que està a punt d’esclatar-nos als morros. Fins ara, cap crisi ha pogut ser prevista amb prou antelació pels experts. Un cop hi som immersos, aleshores sí que sentim a tots, convençuts, desgranar-ne les causes. Per tant, esperem que, amb una mica de sort, estiguem més submergits en la crisi del que pensem i passi de llarg abans del previst. També tinguem clar que més endavant en vindran d’altres sobre les quals ningú ens haurà alertat. L’altre dia el president Macron va anunciar la fi de l’era de l’abundància. Sí, lectors, vostès han estat vivint anys d’abundància. Potser des de l’esclat de la crisi financera del 2008, que ens va deixar a tots curtcircuitats amb retallades de sou, ERO o problemes per pagar l’hipoteca, no ho han notat però el president dels francesos ens diu que aquesta era d’opulència de la qual hem gaudit toca a la fi. Aquesta és una constant en totes les crisis. Quan toca estrènyer-se el cinturó, sempre ho acabem fent els mateixos. Les receptes són idèntiques: retallades de personal i revisió de les condicions laborals, a la baixa, és clar. Poques vegades, per no dir mai, surten aquests grans polítics o empresaris dels que maneguen les grans fortunes –tots els que no patiran per arribar a final de mes– dient que el primer que faran és predicar amb l’exemple. Que en aquest país tenim polítics que han cobrat dietes per desplaçament durant el confinament. Perquè el que sí que vivim és una era d’abundància de penques. I els penques són més difícils d’eliminar que milers de llocs de treball.