Quatre ossets

L’han trobat, finalment, el testimoni precís de la presència humana al jaciment de l’Abric Romaní, encara que només sigui per uns bocinets de crani enterrats al fons de la cinglera on fa quaranta anys que Eudald Carbonell i Robert Sala van començar a excavar amb més convicció que mitjans. “L’altitud es lloa, però la fondària es denigra”, escriu Robert Macfarlane a Sota terra. Hi penso mentre segueixo les notícies de la troballa, amb tot de càrrecs importants corrent a fer-se la foto amb els ossets a la mà, com si també s’hi haguessin embrutat les ungles esgratinyant al fang durant els mateixos quaranta anys que han tardat a anunciar que, ara sí, declararan el jaciment un bé nacional digne de ser protegit.

Es tarda menys a pujar una muntanya que a foradar-la, però això és el que han estat fent els experts de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social de la Universitat Rovira i Virgili (IPHES) i els centenars d’estudiants que hi han passat una campanya rere l’altra. Hi ha alguna cosa entre melancòlica i grandiosa en l’obstinació amb què Carbonell i el seu equip han seguit el camí invers, baixant a les fondàries, esculpint a palades una catedral arqueològica amb la mateixa obstinació amb què el capità Ahab perseguia el seu Leviatan, sovint per extreure’n una banya de cérvol, el senyal d’un fogar, una eina de sílex. Carbonell, a punt de jubilar-se, encara amb el salacot dels anys joves al cap, estava emocionat. Hem anat envellint amb ell mentre esperàvem també aquests quatre ossets que donen sentit a tot un món. Cavar fondo mai no és en va.