Un país per a badocs

He voltat Castella i Lleó per primera vegada en seixanta-quatre anys. L’havia creuat ara en fa trenta amb moto, de Granada a Santander, sense fer-hi parada i fonda. També havia anat un cap de setmana a Burgos quan el Figueres jugava a segona divisió. Anar i tornar i fer la crònica. Ara m’hi he passat deu dies i he badat una bona estona a cada capital. Burgos, Lleó, Palència, Valladolid, Zamora, Salamanca, Àvila, Segòvia i Sòria. És un país per a badocs com jo. La terra, tres vegades Catalunya. La gent, una tercera part dels catalans. Camps i planúries fins a l’horitzó i monumentalitat medieval en pobles i ciutats. M’he encantat davant totes les grans icones dels llibres de geografia i història del batxillerat. La catedral de Burgos, els vitralls de la de Lleó, les places majors de Valladolid i Salamanca, els ponts sobre el Tormes, el Carrión, l’Esla, el Pisuerga, l’Arlanzón i el Duero; la muralla d’Àvila i l’aqüeducte i l’alcàsser de Segòvia. Tot i no tenir cap procés en marxa, la reafirmació espanyola sovinteja prou en la simbologia pública i privada. Banderes, domassos i detalls i detallets en el vestir de la ciutadania. Molt aire de funcionari i de pensionista, i no gaire més inversió que la pública. Es bolquen al turisme i no falta plantació d’aerogeneradors i fotovoltaiques a cap de les províncies. Només un detall amb el turisme català. L’aplicació per a la visita de la catedral de Burgos tenia versió en català, eusquera i gallec. L’única.