Catalunya riu de si mateixa

Catalunya aparentment ha desconnectat de Catalunya, dit d’una altra manera, les individualitats necessàries per vertebrar un projecte com el de l’octubre del 2017 s’han replegat a casa tot desvestint aquells que amb una barreja de por, demagògia, irresponsabilitat i manca de visió estratègica arrosseguen els quatre defensors de les causes perdudes en una vergonya aliena difícil d’explicar, perquè no ens enganyem, l’intent de Peter Seeger de les Rambles està alimentat per la menjadora dels irresponsables: Tots volen ser Rosa Parks però miren al costat i no troben Luther King, sinó agitadors associatius amb càrrecs polítics rellevants.

De totes maneres, l’abandonament parcial de la massa independentista en marca la virtut: la capacitat de reconèixer l’estafa dels teus sense justificar-los pel bé de la causa comuna com, per exemple, passa a Espanya amb tòtems descompostos com Felipe i Aznar, oracles bords amb les mans tacades de sang que són tractats com Adenauer o De Gasperi , mentre que aquí hi ha més sensibilitat a l’hora d’apartar els saltataulells de la pàtria amb la conseqüent desmoralització de qui es deslliga dels referents polítics. Quanta gent sortiria al carrer ara per defensar certs presos? Doncs menys que els causants de saturar plataformes per veure Coldplay o Bruce Springsteen a canvi de cent euros l’entrada, i és bo que sigui així, perquè saltar a una piscina de Cadaqués amb crits frívols d’independència com si el Barça hagués guanyat un títol ha de tenir conseqüències relacionades amb un cert ostracisme mediàtic: el Cadaqués de la Rahola és la decadència estètica del Queralbs d’en Pujol; això sí, ho vivim més com un entreteniment que com un fet representatiu de tot plegat.

Així, doncs, aquest caràcter d’anarquista escèptic del català estàndard és la gran dificultat per aglutinar causes comunes, però alhora és una garantia per arrencar caretes, no idealitzar temps passats, ni agafar-se gaire seriosament tot el que passa al nostre voltant en l’àmbit polític. Per tant, a l’arrel d’aquesta desdramatització dels propis fracassos rau el gen de la parodia d’un mateix, o sigui, la capacitat de riure’s de com absolutitzem les causes i com vertebrem els imaginaris col·lectius, i, sobretot, ens porta a prendre consciència del propis errors sense realitzar cerimònies de flagel·lació col·lectiva mentre sobrevivim a l’excedent egòlatra de Laura Borràs al més pur estil Josep Lluís Núñez i a la inconsistència controlada d’un Pere Aragonès que està deixant Montilla com una de les ments estructuradores de la pàtria catalana. L’humor ens salva i ens reactiva per ser ferms més enllà dels ocupants de les poltrones del pseudoprocessime. Dit d’una altra manera, el sorneguer d’arrel planiana que tots portem a dins ens protegeix en uns anys en què la veritat política sobreviu entre parracs mentre els referents reals del catalanisme polític han passat a l’oblit o són manipulats pels interessos partidistes de cadascú.

En definitiva, no cal bombardejar Barcelona cada quaranta anys per mantenir un cert control sobre els catalans, en fas prou amb una classe dirigent com l’actual per aconseguir la retirada d’unes individualitats polítiques que no renuncien a res, sinó simplement deixen passar el temps amb l’esperança de l’arribada de líders preparats per sortir al carrer amb garanties. Així, doncs, quan la lògica abstenció independentista buidi les urnes per incompareixença d’un partit que la representi, no podem caure en el discurs de desmobilització que vindrà de la capital d’Espanya i dels inadaptats que viuen a Catalunya a pesar del català, TV3 i les cançons d’en Lluís Llach. Apuntem, respectat públic: Catalunya aparentment ha desconnectat de Catalunya, i dic aparentment perquè ningú desconnecta realment de qui vol ser, simplement ara es troba fent el sobretaula, rient de totes les misèries a manera de catarsi col·lectiva mentre espera el dia que el Pau Claris de torn torni a ser el Pau Claris de veritat. Temps al temps.