Els talons alts

Encara no era governadora de Texas quan el 1988, en la convenció demòcrata, amb el cabell tan platejat com cardat, una estètica capil·lar blanc neu que ara et fa moderna però fa més de trenta anys era poc més que la imatge d’una tieta venerable, Ann Richards va sacsejar l’auditori d’Atlanta amb un accent texà que res tenia a veure, va dir, amb el de George Bush. Però la referència al rival era irrellevant. Ann Richards va recordar als demòcrates que ella era la segona dona que feia el discurs inaugural; el 1976, Barbara Jordan va ser la pionera i la primera afroamericana. “Dues dones en 160 anys!”, va etzibar amb sornegueria i un somriure en l’aturada prevista per qui havia escrit el monòleg triomfador, per escoltar els aplaudiments. La cita amb la qual es recorda Ann Richards és la que va dir després: “Ginger Rogers feia el mateix que Fred Astaire però al darrere i amb talons alts.” Hillary Clinton l’ha mencionat amb una foto en què se la veu ballant quan era secretària d’Estat. “Continua ballant, Sanna Marin”, afegeix Clinton a Twitter, donant suport a la primera ministra finlandesa, assetjada per una polèmica misògina arran d’un vídeo en què se la veu en una festa i amb un escrutini inquisitorial es jutja la privacitat dels càrrecs públics. Hillary ho sap molt bé: ha estat al darrere, ha portat talons i ha fet el mateix que feia l’home de davant. Potser ens hauríem de demanar quin interès hi ha a desacreditar Sanna Marin, a elevar una anècdota a escàndol polític. Als homes que manen se’ls fa caure des d’un llit o de genolls al despatx Oval. A les dones que ballen claqué amb els talons alts se’ls fa la traveta. Però Sanna Marin és tan perfecta i impecable, fins i tot divertint-se, que no se l’embruta, sinó que se’n reforça l’estrella.