Mestres i cirurgians

He sentit a dir que, per millorar l’educació, els mestres i professors haurien de ser tractats com a cirurgians: amb el mateix reconeixement social, econòmic i laboral, que en el cas dels cirurgians figura que és bastant elevat, però també amb un nivell d’exigència equivalent. És a dir, requisits durs per accedir a la professió, i controls interns que castiguin les males praxis, els descuits, els errors poc justificats i les temeritats que acaben malament a la sala d’operacions.

Tot això està molt bé i en una sobretaula amb els cunyats o amb els consellers del govern és molt alliberador i digestiu opinar del que sigui amb tota imprudència. Però, si ho analitzem de prop, podem veure com de complicada seria aquesta convergència de professions. Especialment si, en contra de l’esperat, el traspàs no va en una sola direcció, sinó que també les coses dels professors acaben inundant la professió dels cirurgians.

Us imagineu, per exemple, que els cirurgians es veuen envaïts de sobte per les modes acientífiques i les filosofies new-age que s’han incrustat tan profundament en l’educació moderna? Que la sala d’operacions ha de ser un entorn igualitari i no dirigit on el cirurgià i els malalts dialoguen, cadascú al seu ritme, sobre la visió que tenen de la malaltia; que l’important no és guarir-se del mal, sinó convertir l’experiència mèdica en un procés del qual treure conclusions entre tots; que el fet d’operar hagi de ser divertit, i que els malalts s’operin entre ells i valorin ells mateixos finalment si se senten curats o no, i, finalment, que, davant la impossibilitat de millorar la salut general de la població, abaixar l’índex del que es considera estat saludable: si la persona ingressada encara tira amb mig ronyó i un tros de pulmó, doncs a donar-li l’alta i cap a casa.

Mentre no arribi això, molta sort als mestres que avui agafen el bisturí i entren a operar i a fer un món millor.