No sense el meu mòbil

Demà arrenca una nova aventura a l’educació secundària i avui, per tant, milers d’estudiants preparen a correcuita allò imprescindible perquè flueixi el nou curs. Els que s’estrenen a l’ESO, alguns amb 11 anys, ens han fet creure a pares i mares, o la societat del consum els ho ha fet creure a tots ells, que si comencen la nova etapa sense dur un mòbil a la butxaca una mena de descàrrega elèctrica caurà sobre els seus cossos quan travessin la porta del centre. Soc conscient que hi ha experts que situen la franja dels 12 anys com l’oportuna per introduir el dispositiu a les seves vides, però trobo que la qüestió se’ns està escapant de les mans i ja no sabem discernir les fronteres entre l’ús, l’abús i l’addicció. Em poden titllar de carca si volen, però diversos estudis indiquen que hi ha molts nens que als 12 anys ja en fa tres o quatre que s’han estrenat en aquest univers. Alguns d’aquests deuen ser, dic jo, els que als 9 o 10 anys ja s’han fet un fart de mirar continguts pornogràfics o que als 14 ja els esclata la ludopatia a la cara. Si pretenem que el mòbil s’incorpori a la vida dels preadolescents com una eina d’aprenentatge i relació social i no com una arma de destrucció massiva, no podem aparcar ni per uns segons l’educació en comunicació i el control parental. Per cert, pares i mares que us estreneu en el món dels mòbils, prepareu-vos per descobrir com el que abans era una baralla infantil al pati de l’escola que ni tan sols transcendia ara es convertirà en una imitació barata d’un xou televisiu de màxima audiència on prendran part pares, amics, mestres, psicòlegs i, si s’escau, el mossèn del poble.