Bebès d’oferta

M’expliquen una història que em fa deixar el plat d’olives a mitges i escopir el darrer glop de cervesa dins la copa. Una dona, enderiada en ser mare, ha provat tots els camins haguts i per haver per poder quedar embarassada. No té èxit però no es resigna a l’impossible biològic. Recorre a una clínica de reproducció assistida. La porten a una sala on no només hi ha desenes de pots amb esperma per ser injectats a l’úter de les futures mares il·lusionades, sinó que hi ha prestatgeries plenes de conserves amb embrions congelats, ja formats, fills d’un altre home i d’una altra dona, que li poden implantar perquè ella, simplement, faci de continent i el fetus es desenvolupi fins al final de l’embaràs. A la dona, el preu li sembla excessiu i pregunta si hi ha una enèsima opció més econòmica. Els del centre li diuen que i tant, que no s’amoïni, que tenen bebès d’oferta, uns embrions que fa molt de temps que estan congelats i que surten més bé de preu que els altres –congelats a 196 graus sota zero i conservats més de cinc anys, o de deu o dels que sigui–. Com qui guarda una hamburguesa al congelador i al cap d’un any la llença a les escombraries perquè més que congelada, aquella carn s’ha malmès i té mal aspecte i ja no sembla una hamburguesa sinó una peça d’art modern putrefacte. Caldria equilibrar les llums i les ombres de la reproducció assistida –un gran negoci que de vegades la caga i molt, com en els casos de creuament d’embrions o de dones fecundades amb l’esperma del seu propi metge–, perquè l’espècie humana ja està prou tarada com per jugar a ser déus i a sobre regatejar amb el preu d’una persona.