Olor de Diada

Ahir va ser el meu sant. El meu i el de tantes Núries, Meritxells, Queralts, Tures, Monts, Farners, Pietats i una llarga llista de marededeus trobades a les quals ens uneix una mateixa broma: si un dia vam ser localitzades és perquè primer ens vam perdre. Bromes a part, els 8 de setembre tenen una significació especial. Compartir la data del santoral amb la mare va ser durant molts anys, tots els que vam compartir en vida seva, un motiu d’alegria i de celebració. Passen els anys i encara puc sentir la seva veu felicitant-me. Era la primera de fer-ho. Això ja ho tinc. El 8 de setembre també feia olor d’inici de curs i de Diada. Eren dies plens d’excitació. L’arrencada de les classes aquest any m’ha fallat: s’ha avançat una setmana i alguna cosa s’ha destarotat. I s’apropa la Diada i l’ambient està ben enrarit. Què els passa als partits independentistes? Que potser ens volen prendre la il·lusió de sortir al carrer a reivindicar els drets i la llibertat del poble de Catalunya? Hem d’estar per sobre d’aquestes actituds. No fem el joc als que ens volen desunits i desmobilitzats. Tornem a omplir als carrers com hem fet sempre a excepció del parèntesi obligat per la pandèmia. Recuperem l’esperit transversal que durant anys va caracteritzar l’11-S.