Vicenç Pagès i nosaltres
La mort de l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, amb només 58 anys, ha provocat en les últimes setmanes tot tipus de reaccions i articles que, amarats de tristesa, el reconeixien com un dels grans prosistes de la seva generació. Un fet inqüestionable. Però l’escriptor figuerenc era també un home de cultura en el sentit més ampli, cinèfil i també melòman, com ho va demostrar en el llibre La música i nosaltres. Una mirada als anys de la Transició ( Quaderns de la Font del Cargol , 2017), on va reunir una quinzena d’articles publicats a El Punt Avui i El Periódico, sobre els seus mites rockers de joventut: unes influències que, com reconeixia, l’havien convertit tant en la persona que era com les descobertes literàries que havia anat fent en paral·lel durant aquells anys iniciàtics en què l’individu ben predisposat troba en els llibres, els discos, les pel·lícules i l’art en general una vida potencialment millor.
Em va agradar La música i nosaltres ja des de la portada: una foto de Joe Strummer corresponent al concert que The Clash havia fet el 27 d’abril del 1981 a l’antic pavelló del Joventut de Badalona, la seva única actuació a Catalunya. Com les altres fotos del llibre, estava signada per Francesc Fàbregas, col·laborador històric de la premsa rockera des de l’època de Vibraciones, una de les revistes que, juntament amb l’encara activa Popular 1, constituïen una part fonamental de la dieta lectora del jove Pagès, en aquella Figueres dels anys 70 i primers 80 que estava lluny d’imaginar que algun dia acolliria festivals musicals multitudinaris. Amb un proemi titulat Nick Hornby i nosaltres, en què Pagès citava 31 songs, d’aquest escriptor i també melòman britànic, com “un dels llibres més frescos i singulars sobre literatura que conec”, l’autor empordanès obria un llibre dividit en dues parts: en la primera aplegava articles dedicats a artistes com ara Serge Gainsbourg, ABBA, AC/DC, Bowie i Johnny Rotten (Sex Pistols) comparats amb Dalí com a “professionals de l’escàndol”. Els articles de la segona part estaven centrats en referents més propers, de la Nova Cançó a Manel, amb encertades reflexions sobre per què a Catalunya no va haver-hi una movida com la de Madrid. “Vicenç Pagès Jordà volia ser músic però ha acabat escrivint novel·les...”, diu la nota biogràfica de la solapa. “Canta a la dutxa i encara gràcies”. Un plaer haver-te conegut i llegit.