El voraviu
Digueu-me ‘llirista’
La mobilització els cau com una puntada de peu a la boca de l’estómac
Aquesta tarda, un pèl abans de les 17.14 seré palplantat a la cita. Com un clau. A fer per un a la convocatòria de manifestació. I així serà un any darrere l’altre cada Onze de Setembre mentre no siguem un estat independent, mentre convoquin la manifestació i mentre sigui viu i em pugui valer per mi mateix. Qui vulgui fotre’s d’aquesta cita clau de la revolució dels somriures, que se’n foti. Que ridiculitzin tant com els sembli no deixar cap paper ni cap plàstic a terra, no fer cap ratllada al mobiliari urbà i reunir-nos ordenadament centenars de milers un cop a l’any per fer una cridanera foto aèria que obri telenotícies i posi nerviosos els unionistes i els monàrquics. Sí, sí, és clar que sí. No fa vergonya. Una foto i cap a casa. És del més eficient que s’ha fet aquests anys, i precisament per això ho han ridiculitzat i també precisament per això han menyspreat el sistema de finançament a partir de les samarretes. Tan simple, tan poca cosa, tan petitburgès i tan llirista com vulgueu, però la mar d’eficient. Veure que hi havia un poble mobilitzat un any rere un altre en un volum descomunal, ni que fos una vegada a l’any, és el que tenia acollonits els d’allà i obligats i tensos els d’aquí. Deixem-nos de tants rotllos i siguem pràctics. Recomencem avui. Superem el desencant, la repressió i la pandèmia. Reprenem la mobilització. Els cau com una puntada de peu a la boca de l’estómac. (Aquest voraviu és calcat del d’avui fa un any)
