Metavers

Mark Zuckerberg ha definit així el metavers: “El lloc on podràs fer qualsevol cosa que puguis imaginar.” Una frase pròpia dels grans venedors: conté una promesa tan gran de felicitat que pot fer pensar en una enganyifa, però tempta de creure-se-la, com en el cas del beuratge del xarlatà Dulcamara a L’elisir d’amore. En fi, la imaginació ens pot ajudar a viure perquè, precisament, sembla que ens compensa de la frustració pel que fa a les coses que no podem fer. Tanmateix, potser també pot crear una més gran frustració, perquè evidencia que la vida no és com la imaginem, o pot dur a confondre la il·lusió amb la realitat en una mena de vida paral·lela. El cas és que aquest nou espai virtual promet que, amb unes ulleres en tres dimensions, arribaràs a viure tot allò que, realment, no vius: com si posés remei per sempre al desacord entre el desig i la realitat.

No sé si esperonades per l’anunci de Zuckerberg, moltes empreses van creant el seu metavers o troben un forat en un altre. Suposo que, com ha passat en tot el món d’internet des dels seus inicis, no volen perdre l’oportunitat de fer negoci jugant en aquest cas amb la il·lusió que arribaràs a viure allò que no pots viure. Potser és que soc incapaç d’imaginar quina experiència pot procurar el metavers, però ens ho podem arribar a creure? Què s’hi podrà fer de veritat? I, en el cas que siguem feliços al metavers, el món real i la pròpia vida deixaran de ser com són amb tot el que això comporta? La Generalitat també ha creat el seu metavers. A la vigília d’un nou Onze de Setembre, imagino que l’únic lloc on existirà la República Catalana serà a la virtualitat del metavers.