De reüll
Camil·la
Al cap de poques hores, en el plujós cel londinenc, emmarcant la silueta del Palau de Buckingham va aparèixer un perfecte arc de Sant Martí, potser per recordar als anglesos el camí que la seva reina havia iniciat però també que l’eternitat, si existeix, és un negociat celestial. Una corona reial es manté al cap d’una àvia anglesa de 96 anys, no perquè hi hagi una aurèola màgica que magnifica la realitat, la mateixa que el dia de la seva coronació va convertir en gairebé una deessa una tímida mare de família de 25 anys. No és unció divina. Se’n diu reinventar-se per sobreviure i ho explica molt bé un documental de Netflix sobre la història dels Windsor, arran del trauma que els va suposar la Revolució Russa –el tsar era cosí del rei Jordi V– planifiquen el futur, el “Déu salvi Sa Majestat” a llarg termini; no a cinc anys vista com uns estalvis al banc, sinó en tempos generacionals. Quan va morir Diana, algú va escriure que en tots els contes de fades hi ha una madrastra. I Diana la tenia. I el príncep, una amant que serà reina. No és que el conte hagi canviat sinó que és una nova era, la que a palau fa dècades rumien i gesten perquè la corona no caigui. I com un últim cop d’efecte, gairebé un truc màgic, l’arc de Sant Martí es va dibuixar al cel perquè els súbdits, bocabadats, creguessin per últim cop en les reines.