Raça humana
Els de la feina de formigueta
Escric aquestes ratlles en les hores prèvies a la celebració de la Diada i sense atrevir-me a presagiar quina serà la resposta de la gent. Tampoc arribo a sospitar què diran tots aquells que, any rere any, fan balanç de la jornada reivindicativa. Dubto molt que m’entretingui a descobrir qui ha complert les seves expectatives i qui s’ha quedat a mig camí o ha ensopegat però que trobarà excuses per donar i per vendre. Al cap i a la fi, ser molts o ser pocs sovint és qüestió de com es vol veure el got. En la prèvia molts estem patint un empatx de Diada. Les baralles polítiques prèvies a la festa han pujat de to respecte d’altres anys, i han arribat a enfosquir un parell de tons l’essència de la jornada. Es miri com es miri, és un regal de la mida dels que no entren per la porta per a tots aquells que somien a aniquilar el moviment independentista. Sort, però, que més enllà de l’obstinació que tenen alguns per enrarir l’ambient fins i tot quan el vent els bufa a favor, hi ha els de la feina constant de formigueta. Són, per norma general, els que no tenen la necessitat d’anar explicant a tort i a dret si aniran o no a una manifestació. Els que fan la feina discreta i ponderada a peu de carrer, des de les entitats, des d’un partit polític o des de la desconnexió dels moviments organitzats. Uns quants d’aquests –estadística pura– deuen treballar a l’administració pública, on hi posen coneixements, hores i estima a favor dels ciutadans. Deuen ser, intueixo, els més rebotats amb els partits que ens governen, conscients que les disputes trepitgen qualsevol feina ben feta. Serveixi aquest article d’homenatge a tots ells.