Odi

Ja aviso d’entrada que escric aquest article sense cap intenció de demanar perdó per totes les ofenses que pugui generar. Sé que si es vol sempre es troben tres peus al gat i no hi ha res més fàcil avui dia que ser acusada de qualsevol cosa: lazi, traïdora, nyorda, feminazi... Que si la pagueta, que si la poltrona, que si la secta… Potser algunes lectores i lectors recordaran una campanya que va engegar Òmnium Cultural no fa gaire temps. L’eslògan era Demà pots ser tu. Era una campanya que volia advertir que qualsevol persona podia ser víctima de la repressió. Si segueixen les xarxes socials, però, convindran amb mi que avui qualsevol persona pot ser víctima de l’odi, i ben sovint d’un odi fratricida, que encara fa més mal.

M’agrada twitter. Intento no fer-me mala sang i llegir només missatges positius, recomanacions de llegir coses interessants, informacions que aporten idees o gent enginyosa i divertida. Per això no he sentit, de moment, la necessitat de tancar el compte per preservar la salut mental, com alguna gent ha hagut de fer. Encara em compensa llegir una estona el que s’hi diu, a vegades m’informo, a vegades aprenc i a vegades em peto de riure. I de tant en tant bloco comptes que crec que en lloc d’aportar el seu punt de vista només intoxiquen i no els vull a la meva vida. Els insults, les amenaces, el menyspreu, el racisme, el masclisme, les mentides de mala fe, la falta d’humanitat…, sempre ben lluny. No soc una persona religiosa, però crec que hi ha coses sagrades, i la cosa sagrada número u és el respecte.

Soc l’única persona afortunada que sap utilitzar les xarxes sense prendre mal? Evidentment que no. Com molta altra gent, pago un preu alt per la relativa preservació emocional: l’autocensura. Reconec que em guardo molt de piular gaire perquè no tinc cap ganes de rebre garrotades. Admiro les persones que s’atreveixen a dir el que pensen sense embuts i entomen el que els vulguin dir els exèrcits de persones a cara descoberta o amagades sota qualsevol pseudònim. A vegades pateixo per aquestes valentes i em posaria a respondre un per un els comentaris maliciosos, però sé que això m’acabaria fent bullir la sang sense cap resultat positiu: amb molts usuaris el debat és impossible perquè escriuen des del fetge, i pel fetge enraonar no ha estat mai el seu fort.

Aquest estiu m’ha colpit una piulada de la consellera Dolors Bassa, represaliada pel 155 i després pel judici de l’1 d’octubre. Un dia va penjar una foto de la platja del seu poble i un missatge senzill: “Bon dia! #vacanceskm0.” En una societat sana, humana, aquesta piulada hauria generat els bons desitjos dels que li volen bé, i aquells a qui no els agrada com a política simplement haurien ignorat la piulada i ja està. Però els comentaris eren esgarrifosos, pura fel. Desitjaven tot el mal del món a algú que, per sobre de tot, és una persona (fal·lible com tothom, amb sentiments com tothom). No puc evitar de pensar que la gent que escriu aquests missatges deu ser molt infeliç. I m’espanta, perquè aquesta violència ve de gent perfectament normal, gent amb qui hem compartit moltes coses, i que segurament no es reconeixen com a males persones, com a agressors. Però ho són.

Sovint les notícies ens alarmen sobre el mal ús d’internet que fan molts nens i joves. Es parla del ciberassetjament i de la necessitat d’educar per evitar aquesta violència. Un consell que es dona és: “No facis a les xarxes el que no faries en persona.” Doncs bé, els adults ens hauríem d’aplicar sempre aquesta recomanació de sentit comú. Si no ens sembla acceptable amenaçar, insultar ni agredir a casa, a la feina o al carrer, tampoc no ho hauríem de fer en el món digital. Encara que estiguem molt enfadades.

Tots creiem que estem al cantó bo de la història i que els altres s’equivoquen. Però l’odi només genera odi i no construeix res, només aporta dolor i destrucció. Avui jo soc lazi, traïdora, nyorda, feminazi... Demà ho pots ser tu.