La mestra de Moscou

No he sabut trobar cap escola amb el nom de la mestra empordanesa Joana Colom Llach (1889-1997). Nascuda a Garrigàs, després d’estudiar a la Normal de Girona, va ser durant tres anys auxiliar de Carme Auguet, “doña Carmen”, tal com s’hi refereix en una conversa que va mantenir amb Salomó Marquès, quatre anys abans de morir. És un enregistrament que es pot escoltar a la web dels fons de la UdG gràcies a la donació que va fer Marquès de la seva investigació sobre els mestres republicans. El català de Joana Colom és tan gustós d’escoltar que la dicció, polida i preciosa, genera tanta admiració com vergonya pel que s’ha perdut i pel que ara se sent al carrer, a la televisió, en converses informals, en discursos institucionals. El testimoni oral de Joana Colom és un tresor amagat. Hi arribo perquè, com em va dir un dia Salomó Marquès, són com les cireres, n’agafes una i sense voler-ho, els dits n’arrapen dues més. Comprovant la llista del Centro Español de Moscou topo amb aquesta mestra comunista que reconeix el mestratge de les germanes i docents Pepita i Elisa Úriz Pi, i que es va exiliar a l’URSS, amb la filla de tres anys Vera, quan el febrer del 1939, al bombardeig de Figueres, va morir el marit, Hilari Arlandis. Durant la guerra, Joana Colom va treballar als centres del Patronat Escolar de Barcelona, “que buscaven els millors”, assenyala. “Es van formar deu escoles de republicans, des de Moscou, a Leningrad, fins al sud, a Odessa”, explica en aquesta gravació en què també se sent, ajudant a fer palanca per activar la memòria, la filla Vera, amb accent rus. El desengany comunista de Joana Colom és el de tants militants. Així que el París del 1947 semblava l’exili més bell. Hi havia també uns coneguts, els Pétit, que van fer gestions per acollir mare i filla. “Hi havia coses que no li agradaven de Rússia. Comunista sí, però comunista quan vius en un altre lloc”, recorda Vera. Així ho va explicar a Natàlia Carbonell i Ros i Carla Ferrerós i Pagès, que van biografiar Joana Colom a Dones i educació, editat pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot, fa 22 anys. També els van caure cireres als dits quan van llegir la menció que Teresa Pàmies fa d’Hilari Arlandis a Quan érem capitans i explica que la seva gran amiga Nuri Munt era la secretària del comunista valencià.

Carme Auguet sí que té una escola. Antònia Adroher, una biblioteca. Joana Colom, una cirera que cau per atzar, només és visible si se la cerca en fons universitaris, en publicacions especialitzades. D’homenatges perduts n’hi ha tants, com el català que ella parla.