Una altra llista

L’actual direcció de l’Assemblea Nacional Catalana ha advertit els existents partits polítics independentistes de la possibilitat de constituir-se a si mateixa en partit o llista electoral. Aquesta candidatura es faria, en paraules de Dolors Feliu, “per aconseguir la independència”. Escoltant determinats discursos de vegades sembla que el concepte “fer la independència” –i altres sinònims com ara “aixecar la DUI”– no és més que un botó que es pot prémer al marge del context històric, el suport social i els entrebancs que posa l’Estat del qual ens volem independitzar. Tant de bo fos tan simple: no caldria que l’ANC fes cap llista perquè ja hauríem assolit l’objectiu abans de l’octubre del 2017. No sé si la candidatura de l’ANC realment oferirà una via ràpida cap a la llibertat que fins ara ningú no havia estat capaç de descobrir. El que és poc probable és que obtingui el suport electoral suficient per haver de prendre cap decisió pel seu propi compte, cosa que converteix qualsevol proclama exaltada en gratuïta: es tracta que l’hagin de portar a la pràctica els altres. També podem donar per segur que els votants d’aquesta llista no seran fruit de la incorporació de nous suports a la causa, sinó de la captació dels més emprenyats o enardits dels convençuts. La frontera més clara és amb el votant de Junts, un elector que va ser seduït prèviament per una retòrica inflamada dels seus líders que poques vegades coincideix amb els fets. Així doncs, podem veure un independentisme amb la mateixa mida que ara però fraccionat, fins i tot amb uns quants milers de vots que no passin el tall de la representació parlamentària en diverses de les circumscripcions. Paradoxalment, amb la intenció de “fer la independència” s’haurà posat la catifa vermella per tal que el PSC conquereixi les institucions catalanes. És allò d’anar a buscar llana i tornar-ne esquilat.