Acte de fe

Mantinguem la calma. M’havia imposat, ai las, no parlar de política, però vist el pedregar pel qual ens estimbem volia apuntar una contradicció formidable: la batalla entre el realisme, més tossut que els nostres cossos alçats, i una malmesa i grapejada esperança que es resisteix a donar-se per vençuda.

Pels que no ho veieu tot perdut recordeu que les matemàtiques van arribar a demostrar l’existència de Déu mitjançant la lògica perversa de Kurt Gödol. Ara només es tracta que la ciència política esbrini quin és el punt mitjà entre una declaració unilateral d’independència i una taula de diàleg amb el PSOE. Em rendeixo abans de començar, però l’alquímia, diuen, convertia el plom en or.

Qualsevol politòleg que s’hi trenqui les banyes arribarà a la mateixa conclusió. Senyors, la saviesa universal ho abraça tot, fins i tot la descoberta d’exoplanetes o la visió de com era l’univers fa vuit mil milions d’anys, però hi ha coses per a les quals els humans no estem preparats, i la política catalana n’és un exemple.

Els descreients de mena hauríem de consultar el Nobel Andrew Wiles, el científic que va desxifrar l’enrevessat teorema de Fermat, perquè ens il·luminés en la foscor, però em temo que només caldria una visita a Palau amb Aragonès, Puigneró, Riera i Antich perquè marxés cames ajudeu-me cap a Cambridge a refugiar-se en les seves fórmules impossibles.

Després hi ha, és clar, els creients que obren la bíblia per recordar la bona nova de Jesús, que també era nacionalista, als apòstols. La fe mou muntanyes, la resurrecció, el regne de Déu a la terra i tot allò que hem mamat des que som petits. En aquest escenari ja veig més factible la parusia, la segona vinguda de Crist a la terra, abans que un acord entre independentistes, l’acte de fe més colossal que hom pot concebre.