Futbol a dues velocitats

Molt omplir planes i minuts de paritat i moltes reverències a Alèxia i Aitana, però el futbol a l’Estat espanyol és cosa d’homes, com el Soberano caspós. Va costar dos anys que es firmés un conveni amb les jugadores que fa acotar el cap de pur precari i explotador que pot arribar a ser posat en males mans. Però ja és més del que hi havia (no hi havia res...) i per algun lloc s’ha de començar, tot i que 16.000 euros bruts de salari mínim són al llindar de la pobresa. En dos anys amb el conveni al BOE hem vist com clubs de primera divisió continuaven pagant tard i malament, buscaven escletxes per burlar la normativa, no disposaven de metge jugant com a locals o mantenien entrenadors amb reputació de carbó. I ara les àrbitres han hagut de fer vaga per forçar un procés de reconeixement, com si haver declarat la categoria professional no fos base prou sòlida per a la dignificació de les condicions i les retribucions. Entre igualar salaris per fer la mateixa feina –és el que tocaria, no?– i les denigrants diferències actuals hi ha una amplíssima bretxa per anar reduint sense comprometre la viabilitat. Les dones generen menys diners en el futbol, però prenent les decisions adequades aquesta diferència comercial també es reduirà. De moment les federacions estiren el carro de l’equiparació salarial perquè tenen recursos per fer-ho. Però onze dels setze equips de primera divisió pertanyen a clubs amb equips masculins a LaLiga, per als quals oferir unes condicions dignes a les jugadores no és cap trasbals, és una obligació ètica.

El Barça omple el Camp Nou i les famílies presumeixen de la nena que juga bé a futbol, però hi ha una distància sideral en el reconeixement social a ells i a elles. Aquest article n’és un exemple. Com que no és el primer que hi dedico, sé que estarà entre els menys llegits de l’any. No és ni millor ni pitjor. Simplement, va de dones i esport.