La Grossa de la Diada

La Grossa de la Diada recorda molt les taules gimnàstiques gegantines del Primer de Maig del règim franquista; es pretén aigualir el caràcter reivindicatiu d’una jornada, fer creure que la situació que es viu ja ha assolit la normalitat més absoluta i que, per tant, les protestes ja no calen. La iniciativa no anava sola.

La nova temporada dels mitjans públics –i els privats grans, també– s’anunciava com la represa de la funció d’entreteniment a costa dels programes amb pes polític. Per si la cosa fallava, tots els tertulians, uns molt espanyolistes –extrema dreta inclosa– i d’altres afins als partits governamentals –això sí, amb independentistes crítics en vies d’extinció– mostrarien la seva cara més amable davant d’un país que ja no té cap problema de pes, amb un govern català que fa les coses la mar de bé i un govern espanyol que agombola els seus súbdits catalans amb reencuentros i taules de diàleg. Tots ells s’apropaven a la Diada amb aquell somriure de perdonavides davant la previsible punxada de l’ANC, a la qual retreien que, en el seu manifest, digués allò que era una evidència: que els partits independentistes no feien res per assolir la independència que tenien en els seus programes i que els va fer arribar al 52%.

Els centenars de milers de manifestants estaven tips de sopars de duro promesos per ministres d’un Estat que, des de la “Transición ejemplar”, ho ha manipulat tot perquè no hi hagués transició democràtica de debò; també estaven farts de proclames messiàniques que al darrere, en lloc de fets, només esperen una adhesió obedient i acrítica. I quan l’ANC proposa una data concreta, els polítics es caguen a les calces i els calçotets i fan pinya per defensar les seves nímies parcel·les de poder. I, és clar, la Grossa de la Diada, malgrat les travetes, va ser la manifestació.