Esperar

Escric aquest article mentre espero a la consulta de la metgessa. Comparteixo sala d’espera (el nom fa la cosa) amb altres persones que també esperen. Observo diferents “esperars”. Hi ha el que espera aferrat al mòbil com si amb el que surt per la pantalla li anés la vida, immòbil i amb el cap cot, només mou els dits i es connecta a un món que el desconnecta de nosaltres. Hi ha el que espera absent, hi és però no hi és, amb la mirada perduda en un punt de fuga que només veu ell. Hi ha el que espera ocupant tot l’espai que li pertoca i una mica més, s’aixeca expansivament, volta inquiet, toca per marcar, mira per controlar, parla fort i respira alt, se sap diferent i troba injusta l’espera. Hi ha el que espera impacient i es desespera de forma ostensible i notòria per fer-nos saber a tots que la seva espera és de més valor que la nostra. Hi ha el que espera invisible, interpretant a la perfecció el seu paper d’esperador, es nota que és un veterà i que hi té experiència. Hi ha el que espera incòmode amb aquest acte d’humanitat i d’humilitat, se’l veu que no és a on vol ser ni amb qui vol ser, i que aquest parèntesi vital se li fa llarg i feixuc. Hi ha el que espera buscant conversa i complicitat amb altres esperadors, pregunta, parla, explica, posa volum als seus pensaments, comenta obvietats que s’estavellen en la indiferència dels companys d’espera. Hi ha el que espera dignament, amb estil propi i sense perdre el posat, sabent-ho fer i sabent estar, amb una presència que ens dona confiança als altres que estem co-esperant. Hi ha el que espera amb resignació, estoicament, silent, com qui supera una prova, com qui ja ha superat moltes altres proves. Hi ha el que espera encuriosit mentre escriu aquest article i pensa que probablement la manera d’esperar té a veure amb la manera de viure.