Se’ns pixen a sobre

Hem normalitzat la ineptitud, la falta de respecte i la mentida. Se’ns pixen a sobre i diuen que plou. I nosaltres, mesells, posem el crit al cel però anem entomant un incompliment rere l’altre, sense excessius escarafalls, tenint en compte la gravetat de la situació. Es tracta d’una actitud endèmica de l’Estat envers Catalunya en tots els àmbits. Però en el cas de les infraestructures, ens menyspreen i ens acollonen fins a límits extrasensorials. Ja no hi ha paraules per descriure la situació diària a rodalies. Les jornades caòtiques han deixat de ser notícia. Un dia, i un altre, i un altre. Els retards de minuts es donen per suposats. Els d’hores, gairebé també. I no ve d’ara, ni per les obres de la Sagrera. Que els expliquin als usuaris del Ripollès quina és la seva odissea per baixar a la plana des de fa anys. O a les terres de Ponent, com s’ho han de fer si gosen fer ús del transport públic. Un caos normalitzat arreu del país que en cap cas es veu recompensat per la gratuïtat del servei.

Però és que no només són els trens. També se’ns pixen a sobre amb la xarxa viària. Una N-II que en bona part del territori no està desdoblada i ara una AP-7 sobresaturada per qualsevol petit incident. Un xoc sense conseqüències ja et genera cues quilomètriques. I si es complica mínimament, les retencions s’eternitzen. Aquesta setmana, a l’altura de Sarrià de Ter, la broma va durar nou hores.

I mentrestant, els que s’empassen cada dia els embussos i els retards, els que arriben tard a la feina, al metge, a la universitat o a buscar la mainada a l’escola, els que han de sortir dues hores abans de casa i ni així poden complir horaris, en definitiva, els que no es mouen en cotxe oficial, no saben si riure o plorar quan veuen els polítics catalans abraonats dient que aquesta situació és imperdonable. O, a l’altra banda, el ministre o ministra de torn tractant-nos d’imbècils quan asseguren que inverteixen més que mai al nostre territori. Se’ns pixen a sobre. Però tenim clar que no plou.