Cornuts i pagar el beure

L’últim estirabot del president de la Junta d’Andalusia, Juan Manuel Moreno Bonilla, torna a posar en el punt de mira com aquest Estat espanyol que tant estima Catalunya està disposat a fer qualsevol cosa per perjudicar-la. No només fa un anunci populista d’aquells que tant agraden a la dreta espanyola, sinó que, de passada, intenta robar empreses del teixit empresarial català. De fet el que no expliquen Moreno ni la seva col·lega Isabel Díaz Ayuso és que el 99% dels seus ciutadans mai pagaran l’impost de patrimoni que han suprimit. Sobretot perquè la majoria dels mortals no tenen tants diners per haver-lo de pagar. És a dir, que intenten vendre una rebaixa d’impostos al populatxo que en realitat beneficia els rics. D’això, a Catalunya, en diem ser cornut i pagar el beure. O que se’t pixin a la cara.

El fantasma de la deslocalització no és el primer cop que es treu a l’escenari polític. Ja ho va fer Rajoy amb l’aplicació del 155 per prendre riquesa a Catalunya. I n’hi va haver que van picar. La Caixa, el Banc de Sabadell, Sant Miquel, Pastas Gallo... I un llarg etcètera de grans tenidors.

Perquè hi ha una tendència desfermada dels polítics a tractar la ciutadania com si fos imbècil. No només és cosa del PP. El PSOE també ho fa. Ven la inversió a Catalunya com la més formidable que s’ha fet en les darreres dècades. I, mentrestant, el ciutadà es troba col·lapsada l’AP-7 dia sí i dia també. Pateix diàriament un servei deficient de Rodalies que poc té a veure amb la circumstància que a la Sagrera es facin obres amb anys i panys de retard, cal recordar-ho. Acabes tenint la sensació que Catalunya és moneda de canvi sempre. Que interessa políticament atacar-la per guanyar vots? Es fa. Que interessa vendre fum aquí? També. I els anys passen i sembla que els polítics catalans no n’aprenguin i s’acaben empassant tots els gripaus. La setmana del cinquè aniversari de l’1-O tot continua igual i aparentment hi ha qui, tot i impulsar-lo, ara s’ha entestat que la data només aparegui als llibres d’història. Res més. I se’ns tornen a pixar a la cara.