El gran assalt dels NFT

El Moma de Nova York és el museu que talla el bacallà des del final de la Segona Guerra Mundial, quan París va quedar definitivament destronada de la capitalitat mundial de l’art. Vull dir que, si el Moma fa un pet, la resta de museus corren a olorar-lo i fan d’eco. És un gran museu, una cosa no treu l’altra, amb un funcionament molt diferent al dels nostres, ja que es finança amb el mecenatge privat, allò tan americà que als ultrarics els va la mar de bé per netejar-se socialment la imatge i passar a la posteritat com un sant baró. Tota aquesta paràgraf llarg previ ve al cas perquè el Moma ha anunciat que subhastarà una bona colla d’obres dels seus fons, picassos inclosos, que té tela, per invertir en NFT, l’últim crit de l’art digital i... de l’especulació. Els estatuts del museu novaiorquès permeten fer aquest tipus d’operacions, impensables al nostre país, i no deu ser perquè en temps de crisis les maneres de fer de l’altre cantó de l’oceà no facin dentetes als polítics que treuen les tisores per retallar recursos dels equipaments públics (el concepte públic amb doble subratllat). Si aquí s’obrís la veda per renunciar a patrimoni que tant ha costat de reunir podria passar qualsevol cosa. Un dia seria per pagar el rebut de la llum i l’altra per reparar una humitat.