Hipocresia
La prostitució té nom de dona, com ho és la misèria al món. I els que s’hi enriqueixen tenen nom d’home
La hipocresia és un concepte d’arrel llatina i grega que significa aquell comportament fals, fingit, una màscara que amaga una realitat amb arguments fins i tot intencionadament falsos. La veiem en política, en les grans empreses i en la comunicació social, també en la interpretació esbiaixada de les opinions dels altres. Estem envoltats d’hipòcrites i el gran problema és que no els sabem distingir d’aquells que són íntegres de pensament i de conducta. Alguns exemples ens permeten entendre millor la hipocresia d’avui. Estem en la dècada de la igualtat, la paritat i la inclusió social. És cert que les proclames van en aquest sentit, però la realitat ho desmenteix. S’han eliminat els animals en els circs, aquells cavalls que voltaven i els lleons que obrien la boca, però mantenim animals en els zoològics, en les corrides de toros, en els correbous i engabiem ocells exòtics, amb l’argument trampós de la tradició. I ens preguntem, amb l’ús del pensament lògic i la raó contrastada, si es tracta d’una tradició o de la pèrdua dels valors morals i de la intel·ligència. Constatem com el nombre de regidores en alguns ajuntaments és superior al de regidors però no així al Parlament de Catalunya ni al de l’Estat espanyol. Aquest desequilibri és superior en els partits de dretes. I seguim parlant d’igualtat. Hi ha menor presència de dones en els consells d’administració, menys dones catedràtiques d’universitat i cap en els llocs de poder a l’Església.
La hipocresia més repugnant és l’esclavitud normalitzada dels nostres dies, la de les dones prostituïdes en bordells, sotmeses a les màfies, enganyades, forçades, tal com ho eren els esclaus dels segles passats, per imposició i com a valor de compravenda. La prostitució té nom de dona, com ho és la misèria al món. I els que s’hi enriqueixen tenen nom d’home. I davant d’aquesta situació mafiosa ens oblidem que sempre que algú parla d’igualtat entre les persones sense condició de gènere, de drets adquirits i de democràcia plena, ignora que avui patim aquesta lacra social que ens hauria d’avergonyir com a societat. I no creuré en la igualtat fins que no canviïn aquestes realitats. I per canviar-les necessitem polítics ferms en les conviccions, lleis que hi acompanyin i coherència entre pensament, proclames i acció. La resta és pur maquillatge. I parlem d’igualtat? Hipocresia.
