Pretextos

El millor pretext el tinc entre les cames. Mira, m’ha semblat una manera interessant de captar la teva atenció. M’agradaves. Per fora, per dins i de costat. M’agradaven els teus gats, els teus ulls d’un verd màgic, les ulleres de pasta, les arracades, els llavis de maduixa i el somriure murri, però també admirava el teu sentit de l’humor i la capacitat de fer tots els papers de l’auca modulant la veu com et donava la gana. M’agradava parlar amb tu i que miressis a tot arreu menys a mi. M’agradava com mastegaves xiclet i el teu caminar despreocupat. I les guitarres. A certes edats, cal deixar-se d’hòsties: noia coneix noi, s’atrauen, s’entenen, riuen, i això avui ja és un èxit rotund. Fa anys que no em proposo la felicitat. No busco la il·lusió del principi. No em molesta la solitud. A rellepades, t’hauria tret els tatuatges que no et vas fer mai. Farta de seductors de fireta, jo també volia prendre la iniciativa. Sé que ens vàrem conèixer en un moment catastròfic, en què els fantasmes i les pors encallaven els peus al ciment. Érem dos rock stars dalt d’un Sis-cents. Hauríem pogut canviar de cotxe: no feia falta un Koenigsegg Jesko i anar a 500 per la vida. Amb un entremig n’hi hauria hagut prou. No era qüestió de temps, sinó de ganes. La capacitat de resistència de l’ésser humà no és infinita com el mar. I així com la paraula gilipolles no té traducció, tampoc té durada. Passo de que passis, a ningú li agrada anar a remolc, i la frustració i jo no compatim mai taula. El meu buit i jo et direm una cosa, no t’ho prenguis malament: si no em volies, o no em volies com jo volia que em volguessis, qui va perdre vas ser tu. De llarg.