Xiular Carme Forcadell

Tan exagerat és carregar la frustració independentista en algú com Carme Forcadell, com també la reacció posterior de catalogar aquests xiulets com a trumpistes i neofeixistes. Resulten decebedors els crits amb poca punteria, però també és trista la desfilada de ploracossos exageradament indignats per una protesta pública, tot plegat en la disputa per l’hegemonia partidista dins de l’independentisme.

Quan el sobiranisme va començar a ser electoralment fort, li van començar a ploure paraules ben lletges des dels mitjans i la política espanyola i part de la catalana: deliri, deriva, bogeria, somiament... No és que abans l’independentisme català fos una idea respectada. Però, a partir de llavors, titllar-lo de forma massiva i insistent com un desviament insensat servia per a no fer-ne cas, per molt majoritari que comencés a ser. Qui ha de fer cas d’un boig? I què se’n fa, de la bogeria, si no aïllar-la i ignorar-la? Per molt estesa que sigui una opció política en una societat, no s’hi pot enraonar si és la idea il·lògica d’un boig, oi? Ja ho feien Franco o Stalin: van tancar molts dels seus opositors en centres psiquiàtrics, i no en presons, ja que calia estar molt boig per no veure la bondat d’aquells règims.

Suposo que aquesta manera totalitària de tractar la dissidència és efectiva. Molts ho fan. Deu ser a quasevol manual de contrainsurgència: separar el dissident del poble posant-li la llufa de boig, infantil, trumpista, bolivarià, hiperventilat, populista... i que es quedi sol bramant contra el govern o l’Estat. Però també pot ser perillós per als seus promotors, com li ha passat a l’Estat. En lloc d’entomar el malestar català i posar-hi remei, va caure en la temptació fàcil de denigrar-lo, ignorar-lo, i deixar podrir la seva frustració. Xiular Carme Forcadell és lleig. Però ignorar els motius dels xiulets pot ser una errada molt greu.