Que bé si Junts se’n va!

Divendres, vista la molta fressa i poca endreça que envolta el govern, escrivia del “Què ve si Junts se’n va”. Avui escric dels que sospiren “Que bé si Junts se’n va!”. Ho canten una bona colla que enviarien mariachis permanents a la seu de Junts. Són molts i molts, aquesta és la veritat, i tenen l’ambient espès i emboirat. No parlo només d’unionistes i unionistes emmascarats que hi són per definició, com un bon culer celebra cada derrota del Madrid. La coral “Que bé si Junts se’n va” és molt i molt més transversal que l’unionisme i l’unionisme emmascarat. Sumeu-hi primer una part (difícil precisar cap percentatge) dels socis del govern. Si us hi fixeu, veureu militants d’ERC que dibuixen un somriure a la comissura dels llavis des que Aragonès va destituir Puigneró. I als dirigents només cal que els escruteu les declaracions. Ho deixen entendre tot i semblar que diuen el contrari. Sumeu-hi després un percentatge també prou alt de cupaires, tots aquells per a qui no hi ha alliberament nacional ni res en el món que justifiqui anar agafats de la maneta de la burgesia. I no us oblideu tots aquells de Junts que ja no estaven per entrar en aquest govern. Sumeu-los-hi! I sumeu-hi aquells que tenen posades les confiances en la “confrontació intel·ligent” i els que estaran per sortir mentre intueixin que Puigdemont està per sortir. Així de gran és la coral “Que bé si Junts se’n va!”, a qui ja li quadra el “Què ve si Junts se’n va”.