La creu de Tamara

Lauren Groff ha escrit en el confinament una novel·la sobre Maria de França, Matrix, un text corprenedor que dissecciona formidablement la vida religiosa femenina l’any 1200. Hi supuren passions, enveges, visions, abusos i bondat. L’autora, una nord-americana nascuda el 1978, ha rebut diversos guardons i ha estat fabulosament traduïda per Míriam Cano a l’Altra Editorial. Un encert precís en un temps en què cal la ficció per desvetllar cossos i consciències i recordar que la llibertat femenina fa basarda. Mentre acabava la lectura de Matrix, aquest volum escarpat ple d’episodis eixuts i trepidants, llegia que s’ha inventat una aplicació que permet saber què fa la teva parella en tot moment, a quina distància està, i pots rebre i emetre notificacions perquè l’altra persona sàpiga que la tens present. Una nova eina tecnològica que remet a l’horror de control horari i emocional vestit de romanticisme. A l’època de Maria de França, per comunicar-se feien servir falcons, curiosament, cognom de la Tamara.

RUPTURES AMB PROVES. Aquesta tardor s’ha iniciat amb trencaments sentimentals estridents. L’afer Tamara Falcó també ha situat el debat en la vigilància pública. Aquesta marquesa cuinera, dissenyadora, catòlica conversa de fa uns anys, ha corroborat amb proves audiovisuals com el seu promès li feia el salt. Han estat vídeos filtrats els qui li han mostrat l’evidència del que ella es negava a creure. Ja tenien data per casar-se, i després de l’escàndol, ella ha decidit abandonar l’aventura matrimonial. Tothom l’advertia que el seu promès era expansiu amb altres dones, però ella no ho veia, i com ha verbalitzat, “mirava cap a un altre costat”. Se’l creia. La credulitat, però, s’acaba avui amb la visió. Vídeos, proves, evidències.

PREGAR EN LLOC D’ANAR DE FESTA. Tamara Falcó és una noia de 40 anys amb un entorn conegut en què la mare exerceix un paper de consellera que no passa inobservat. Discreta, però present. Els periodistes tenim la sort de conèixer, encara que per poques hores, gent de tot tipus. Ens permeten entrar a casa seva i saber què pensen, com són, què defensen i què detesten. La Tamara Falcó és una de les persones que he pogut entrevistar amb calma i aquests dies del seu terrabastall ressonen en mi alguns dels seus pensaments. No és una dona instal·lada en la venjança. Tampoc és una bleda misericordiosa. El 2016 vaig seure a casa la seva mare per a una entrevista que em va concedir per parlar de la seva fe. Aleshores Tamara ni era marquesa, ni tenia parella ni era un personatge del cor com ara. Era, evidentment, la filla de l’Isabel Preysler i del marquès de Griñón. Amb una naturalitat desarmant em va explicar que era conscient de la seva “particular” família, i que vivia la seva simpatia com un do que ella mateixa activava per fer millor la vida dels altres. El dia de l’entrevista duia una medalla d’or amb una imatge de la Mare de Déu i m’explicava que ella preferia pregar que sortir de festa, i que de vegades en les seves converses amb Déu, a qui la gent jove no feia cas, sentia que tenia el deure de ser “la relacions públiques de Jesucrist”. Em va explicar que havia descobert Youcat, un catecisme per a principiants que l’havia ajudat molt. Tamara era, i és, l’exemple ideal d’algú que ha fet un canvi a la seva vida i que sent la necessitat d’explicitar-lo. La seva vida de fe l’ha dut a perdonar molts cops, però perdonar no és un sinònim de viure abnegat ni d’anar amb una bena als ulls. Em va confessar que no canviaria per res la seva relació amb Déu, que l’havia fet separar-se de moltes coses a la seva vida que no eren coherents. El perdó que ara els mitjans reclamen a la víctima Tamara és un perdó televisiu, una reconciliació que permetria una nova temporada sucosa a Netflix. El perdó, però, no és condescendència. Tamara no respon per comoditat a una situació incòmoda per definició. Tampoc Maria de França de Lauren Groff és una dona que acota el cap o complau com a actitud de resposta. Són rebel·lies interiors, dones que actuen amb un motor incomprensible en termes humans. Dones que preguen.

GRANDESA I/o BONDAT. A Matrix, la rebel Maria es troba al càrrec d’una abadia en runes, i la seva ambició i visió la converteix en un lloc pròsper i atractiu, on dones de diferents edats i condicions troben el seu espai de llibertat i d’expressió de la força col·lectiva. La grandesa no és el mateix que la bondat. Hi ha dones grans, que no és exactament el mateix que dones bondadoses. Dones que exerceixen el seu camí aconsellades per altres dones i que vencen quan no actuen només soles, poderoses i determinades. Marqueses o abadesses, lliures, soles o acompanyades. Cadascuna amb la seva creu.