De set en set
762 a 0
La temptació de sucar pa en les crisis internes de govern –o millor dit, de partit– és massa gran per als mitjans i opinadors (i m’hi incloc), però no caiguem en la temptació de matar el missatger: si aquests dies hem assistit en temps real al trist espectacle d’un govern aguantant-se per un fil no és per culpa dels mitjans de comunicació.
Per això, després de molts dies de posar l’èmfasi en allò que ens divideix, proposo posar l’èmfasi en allò que ens cohesiona. En un context d’adversitat per la crisi postpandèmica, a l’abril va néixer l’Acord Social per l’Amnistia i l’Autodeterminació, que aquesta setmana ha presentat balanç de la feina feta fins ara. Sense cap adscripció partidària, institucional ni governamental ha aconseguit un suport transversal de 300 entitats que van des de la CECOT a la CGT, des del PDeCAT a Comunistes de Catalunya. Aquest Acord Social és la prova que, cinc anys després del primer d’octubre, el reclam d’amnistia i autodeterminació és un consens cada vegada més sòlid de la societat catalana.
A la presentació d’aquest dimecres al Col·legi de Periodistes, David Fernàndez recordava que encara hi ha 762 persones amb una causa judicial oberta o vivint a l’exili per causes polítiques. El mateix dia que començava el judici a la mesa del Parlament, és a dir, al parlamentarisme català. I en un altre comptador hi tenim zero condemnes per la violència policial de l’octubre. Davant d’aquesta realitat, la societat catalana està unida: som el 80% a favor d’un referèndum i contra la repressió. La trama civil i social no s’ha desfilat, ni ho farà. Per moltes pedregades que caiguin –a les pròpies files i a les contràries–. Seguim!