Autoeliminats

Ara sí que s’obre definitivament una nova etapa en l’independentisme. Ves a saber si millor o pitjor. A aquestes altures, i amb les voltes que hem donat, qui s’atreveix a fer d’endeví. L’única certesa és que havíem arribat al límit del camp de joc i ja no quedava marge per fer més pilotades endavant. Era posar el peu a fora o bé maniobrar de manera acrobàtica, com només alguns talentosos saben fer. I, al final, ens hem autoeliminat. No es pot negar que la fractura era tan profunda que era molt complicat suturar-la. La reconciliació no se soluciona com quan un infant cau a terra i el pare o la mare el cura amb un petó miraculós. En la política catalana, ja fa molt de temps que no hi ha espai per a la màgia –a partir de l’octubre del 2017 es va difuminar– i la cosa ha virat més cap a l’embruix i el sortilegi.

El divorci entre Junts i ERC no ens agafa per sorpresa. Hem viscut cada episodi de desavinença quasi en directe. De fet, l’airejament intencionat que feien uns i altres de les contínues disputes ha estat un dels principals mals. Però per molt que fos un divorci anunciat, no és menys dolorós. Sobretot per a aquells ciutadans que amb el seu vot van fer possible un inimaginable 52% independentista al Parlament de Catalunya. Tenen tots els motius del món per sentir-se defraudats, enganyats i emprenyats. Molt emprenyats. Orfes de lideratges, toca tornar a picar pedra, des de la base.

L’independentisme es trenca i les conseqüències que això suposa ara mateix són inimaginables. I més encara si es malbarata el temps en les acusacions i no hi ha capacitat per aprendre d’aquesta desfeta. Perquè la realitat és aquesta: l’independentisme s’ha descompost i ajuntar de nou les peces requerirà temps i paciència. I és evident que calen nous jugadors, que siguin capaços de delimitar de nou el camp de joc, que es conjurin en una nova –i única– estratègia i que, en comptes de fer pilotades endavant, juguin al tiqui-taca i mirin cap a barraca.