La culpa és d’ells

Fins aquí hem arribat. Com amb totes les relacions, els començaments són molt bonics. L’enamorament és el que té. Sents papallones a l’estómac, tens ganes de veure’t i tot sembla maco i possible. Feia tant de temps que teníem ganes de ser independents que possiblement quan vam sentir que podia ser possible vam pecar de crèduls. Probablement perquè Catalunya estava en una relació que no ens satisfeia. Una relació en la qual el poder el té només una part que històricament ens humilia i ens menysté.

Segurament perquè n’estàvem tan tips ens vam il·lusionar. Vam sortir en massa al carrer, vam fer festes, vam viatjar a fora perquè ens reconeguessin, ens han pegat i vam votar en unes condicions totalment contràries. Alguns fins i tot han anat a la presó o estan pendents de causes judicials. No es pot pas dir que els ciutadans no hi hàgim posat amor i convicció.

Però “la revolució dels somriures” no ha pogut guanyar. Sobretot per l’egoisme d’uns líders que ens havien de guiar cap a la independència i que han prioritzat els equilibris de poder i els interessos de partit. No ens enganyem. El conflicte ha estat mediocre. Tots tenien clar amb qui pactaven. Els uns i els altres. Tots sabien els procediments judicials que queien al damunt i tots sabien quin era el full de ruta de l’altre.

ERC i Junts mai han estat enamorats. No han sentit papallones ni han tingut ganes de veure’s. De fet, la majoria no se suporten els uns als altres i haver de conviure amb algú a qui no estimes ha de ser complicat. Però el mínim que se’ls ha d’exigir és que compleixin. Laura Borràs s’equivoca quan diu que Junts hi guanya i Pere Aragonès hi perd. Qui hi perd és el ciutadà, que té tot el dret a preguntar-se per què ha d’anar a votar per configurar governs si al final són 2.853 persones les que decideixen. El problema de tot plegat és que tots ens n’hem afartat tant que molts no estem disposats a iniciar més revolucions. I la culpa no és nostra. És d’ells.