Un senyor de 74 anys

A hores d’ara, atesa la velocitat que ahir corria per les xarxes, tots vostès deuen haver sentit, vist o sentit parlar de l’entrevista de Lluís Falgàs a Joaquim Nadal, conseller de Recerca i Universitats del govern Aragonès (del govern no en parlarem fins a mitjans de gener, quan hagin passat els cent dies de cortesia). Aquest Falgàs, que és gat vell i mesquer, va tirar hams al cel el 2 de juliol, i setmanes després ha pujat peix de l’infern. “Vostè pensa tornar a la política?”, li preguntava. “No, francament”, contestava Nadal, rialler i ràpid com una centella, a l’altre extrem d’aquelles tirallongues verbals del Polònia. “Jo soc un senyor de 74 anys... Em miro alguns candidats d’una certa edat i penso ‘has de ser capaç de no fer el ridícul’... Ja sé que la gent diu... I Biden? I Mitterrand?... Jo he estat 23 anys alcalde, set conseller... Si ara tinc 74 anys... n’he estat 35, que és mitja vida, a la primera línia política... No em sembla que hagi de fer cap pas endavant, i si el fes el faria en l’àmbit de la política local i no de la política nacional.” Que deien que aquesta crisi era el final del procés? Que deien que el final no, però que el procés hivernava? La irrupció de Nadal a escena posa en evidència on som. Som al final de la política. Mes enllà del final del procés. Un senyor de 74 anys com ell no hi torna mai, a la política. És possible, sí. El que vivim ja no és política. Per saber el que és esperarem que en Falgàs torni a tirar hams al cel i agafi peix a l’infern.