No exagerem

El 1985, un dibuixant de còmics anarquistes que es deia (i amb sort encara es diu) Pete Mastin es trobava en una manifestació a la plaça londinenca de Trafalgar en contra del govern sud-africà pro apartheid, que hi tenia la seva ambaixada, guardada zelosament per la policia metropolitana. 35.000 manifestants, molts d’ells armats amb ampolles, bosses de pintura, pedres, petards i ous, van començar a llançar els seus projectils respectius a les forces d’ordre públic. 114 manifestants van ser detinguts, incloent-hi el Pete, a qui li va tocar tres mesos a la presó londinenca de Pentonville, per haver llançat un projectil –que ell assegurava que era una xocolatina però que potser no ho era pas– a la policia en una manifestació violenta (en un país amb un govern de dretes i excepcionalment autoritari: el de la Thatcher).

Aquesta setmana, l’exdiputat de la CUP Antonio Baños ha estat sentenciat a quatre mesos de presó (en un país amb un govern pretesament progressista). Va llançar objectes contra la policia? Va participar voluntàriament en un tumult autèntic, com el de la plaça de Trafalgar? No: es va negar, pacíficament, a contestar les preguntes fetes per un membre d’un partit d’extrema dreta durant el judici contra el Procés, el 2019. Això, segons la magistrada Hortensia De Oro-Pulido [sic], era una “actitud de franca rebel·lia” que atemptava contra “el principi d’autoritat”. (Per cert, on s’és vist que un partit polític –sigui del color que sigui– pot fer preguntes a l’acusat? Enlloc més que a Espanya). Però, quatre mesos de presó? Sembla més aviat que als jutges de l’altiplà els molesti que els independentistes catalans, Baños inclòs, no hagin llançat pedres ni petards o ni tan sols xocolatines contra la GC o la PN. Fins al punt que la condemna carcerària podria ser interpretada, fins i tot, com una mena de venjança per la manca de violència del demandat.