Literatura de la mort

S’ha escrit molta literatura sobre la mort. Per raons d’espai cito només tres poetes: “No fa tanta por la mort.../ És fugir.../ I arribar/ a una immensa platja d’or,/ per a no tornar a morir,/ per a no tornar a marxar” (Josep Punsola). “Sia’m la mort una major naixença” (Joan Maragall). “Un dia seré mort/ i encara serà tarda/ en la pau dels camins” (M. Martí i Pol). D’aquí a quinze dies celebrarem Tots Sants o el Dia dels Difunts, una festivitat que és un cant a la vida i a la mort, una festivitat que les religions i les tradicions culturals tracten de diverses maneres.

A la majoria de societats, doncs, la mort és plena de rituals, acompanyada de la creença que és un estat de trànsit per anar a un lloc millor. I precisament el fet de saber-nos mortals ens ha portat a desitjar la immortalitat en forma de paradís o de diverses reencarnacions. Un dels fets més compartits per diverses cultures és el record i les honres als avantpassats, amb rituals i celebracions que fan sentir-los més a prop. Tot i que, en general, ja no es fan les ofrenes de pans de mel i gerres d’olis, continua l’exposició del difunt i la visita dels amics.

A Catalunya, i amb l’arribada del segle XXI, la mort és el tabú de la societat actual, no es parla de la mort, com si per no parlar-ne la poguéssim mantenir lluny. Se l’amaga als nens, amb un equivocat sentit de protecció. Es disfressa amb paraules, com ara que se n’ha anat de viatge o que s’ha quedat adormit, que poden portar a situacions encara més difícils. En canvi, a Mèxic i en general a l’Amèrica Llatina se celebra el dia dels morts com una festa que inclou l’ofrena, un petit santuari comissariat amb objectes i imatges aparentment mundanes. El motiu de la celebració no és altre que honrar la vida dels avantpassats i reconèixer el cicle sempre giratori de la vida i la mort. A Irlanda, els rituals de la mort poden continuar dies abans que un individu sigui enterrat. Sense haver portat encara el difunt al tanatori, els amics, els veïns i la família es reuneixen per compartir històries, cantar i resar. Tornant, però, al nostre país, normalment és al mateix tanatori, quan es fa la vetlla, que es retroben familiars i amics que fa anys i panys que no vèiem per expressar el condol i recordar la persona difunta. Aquesta situació l’he viscut fa ben poc també per la mort de la meva estimada sogra, la Mari Carmen, i que corrobora aquest costum generalitzat a Catalunya.

Partint del dol com un procés actiu, hi ha diverses estratègies per afrontar pèrdues importants que ens poden ajudar a trobar un sentit més profund a les nostres vides, com ara escriure la biografia del difunt, destacar-ne el més rellevant, incloent-hi anècdotes divertides, cançons, llocs preferits, relació amb família i amics, etc., o escriure un poema o una carta, i és que revisitar la pèrdua ajuda en la reconstrucció dels significats. També la reunió de familiars i amics entorn d’una taula ben curulla de menjar i beure facilita poder moure’s per les complexes experiències de la pèrdua, costum al qual no estem gaire avesats i que paga la pena de fomentar per tal de reconfortar els ànims dels presents.

No només la paraula escrita té aquesta força curativa, també els dibuixos, les fotografies poden ser significatius i ajudar a comunicar les pèrdues. També la peregrinació personal a algun lloc significatiu, en la nostra vida o en la vida d’algun avantpassat o persona estimada, ens pot remoure records, emocions o idees que d’una altra manera hauria estat difícil de portar a terme. Cada família pot crear uns rituals en les dates significatives, que poden anar evolucionant, de més tristos al principi fins a més festius amb el temps, però que sempre són un dia per recordar a qui estimem, com ara cuinar i menjar el plat que més li agradava o encendre un foc a la platja on solia anar, i si cal plorar, fem-ho, perquè plorar neteja l’ànima.

Tot plegat ens porta a cercar la petjada vital de la persona que trobem a faltar, de les coses que ens agraden més d’ella i que voldríem potenciar en nosaltres. Es tracta, al cap i a la fi, de ser uns fidels notaris de la vida de l’ésser a qui expressem el comiat i convertir en record festiu i proper el que ara vivim com un trasbals.