Speer

Recentment he vist un documental tan apassionant com inquietant: Speer goes to Hollywood, dirigit per Vanessa Lapa i programat pel Festival de Cinema Jueu. El film és a propòsit d’Albert Speer, que durant la II Guerra Mundial va ser el ministre d’Armament que va arribar a disposar de 12 milions de treballadors forçats (presoners convertits en esclaus) per fabricar munició.

Condemnat a vint anys de presó en el judici de Nuremberg, quan va sortir del penal de Spandau va publicar l’any 1971 unes memòries de les quals s’han venut més de tres milions d’exemplars. Convertit en personatge mediàtic, va repetir en televisions i altres mitjans allò que va dir al judici i va escriure a les memòries: No sabia res dels camps d’extermini; ni del maltractament als “seus” esclaus. Tant va ser l’èxit del llibre (A l’interior del III Reich) que la Paramount va voler fer-ne una adaptació cinematogràfica (no es va realitzar) i va encarregar el guió a Andrew Birkin, que va mantenir unes converses amb Speer. A partir de les 40 hores enregistrades, el documental en dramatitza una part amb veus d’actors. Una de les coses que diu Speer a Birkin és que, davant del judici de Nuremberg, va sentir-se com Èdip: no sabia quin crim havia comès i, per tant, com defensar-se. Mentida! Sabia quin era el seu crim i com defensar-se. Va escriure una carta al fiscal en cap, el nord-americà Robert H. Jackson, comentant-li que havia passat informació als EUA i a Anglaterra. Convertit en col·laborador, va salvar-se de la forca? Una altra cosa: com és que part del món va creure que Speer era un “nazi bo”? Així potser no només el blanquejava a ell, sinó a tants d’altres que “tampoc en sabien res”.