opinió
Fet i amagar
O inútils i nostàlgiques, com les llibreries que muten en joieries
Fa uns dies, la meva filla gran va penjar una fotografia en blanc i negre al xat familiar. “Mireu, el carrer de casa!” La imatge, de l’any 1912, procedia d’un compte d’Instagram que difon fotos “de la Girona d’abans”. Només hi vam saber reconèixer la silueta de l’església de Sant Fèlix al fons. Però en veure escrit el nom del nostre carrer en la publicació, la ment ens va fer dibuixar damunt els arbres del passat l’edifici on vivim ara, el nostre balcó, les finestres, la nostra història. Com al fet i amagar, quan jugues a imaginar, descobrir i recuperar allò ocult.
Aquesta setmana, escoltava David Carabén a El matí de Catalunya Ràdio, al breu espai que, a pocs minuts de les vuit, alterna cada dia amb la Llucia Ramis. Parlava que a l’antiga discoteca KGB de Barcelona, una sala del barri de Gràcia dels anys vuitanta, noranta i dos mil, ara hi ha un bufet d’advocats. On abans uns i unes remenaven els malucs, s’encenien com teies i es posaven molles com còdols de riu, venia a dir, ara s’hi signen testaments. Vaig enllaçar això amb la imatge de casa quan encara no era casa, i també amb la casa de la meva infància i primera joventut, ara convertida en un terreny erm al mig del poble. Del no res al tot i del tot al no res. Les contínues i tan diverses transformacions que envolten la nostra vida. Necessàries i constructives, com quan canviem el llit mal compartit per uns llençols amples i plàcids. O inútils i nostàlgiques, com les llibreries que muten en joieries. O excessives, com un piló de metres quadrats urbans consagrats a la febrada ciclista. Benvinguts els bons canvis sempre, que el Capità Enciam ja ho deia ben clar. Però de vegades també és fascinant retornar a detalls autobiogràfics que romanen intactes. Alguns dels meus preferits són els biquinis d’El Cisne de Platja d’Aro i, a Girona, la xocolata desfeta de L’Antiga, el vacío argentí d’El Balcó i el Látigo de Fires.
El món de les transformacions du implícites les desaparicions. En el poemari Les ocultacions, amb què la poetessa Anna Gual enguany ha rebut el premi Miquel de Palol, dins dels Premis Literaris de Girona, hi posa una llum cardinal. El dedica als seus avis, ocults per sempre més, i a un fill nonat, però també a tot allò que no es veu superficialment: “hi ha certes coses / que s’han d’amagar; / les altres, també.”
